La raboseta, el rabosot i el formatge

La rondalla que hem elegit pertany a les rondalles d’animals personificats, en ella els animals parlen i actuen com si fossen éssers humans ambdós personatges (la raboseta i el rabosot) són els personatges principals. Aquesta rondalla va ser escrita per Miquel Àngel Gisbert Mascarel i Josep Lluís Peiró Arlandis en la comarca de Vilallonga de la Safor.

Aquesta rondalla va arribar a les nostres mans gràcies a l’avi d’una companya que va nàixer a Vilallonga de la Safor i quan era xicoteta sempre li la contava. Ella va contar més o menys un poc de la història (ja que feia molt de temps que ja quasi no se’n recordava) i a resta del grup ens va a agradar i varem decidir buscar informació sobre aquesta i adaptarla al públic actual.

 LA RABOSETA, EL RABOSOT I EL FORMATGE.

Una nit llarga d’estiu, una raboseta anava caminant pel camp tranquilament mentre pensava en tota la fam que ella tenia quan de sobte va caure dins d’un pou.  Quan va obrir els ulls després del mareig que portava va creure que hi havia dins l’aigua un tros de formatge, per poder comprovar si era realitat el que els seus ulls estavem veient va tirar una pedra a l’aigua i es va adonar tot seguit que es tractava del reflex de la lluna plena i fruit de la seua imaginació per la fam que hi tenia   .   Va recordar el que passà la nit anterior, el rabosot li havia furtat de la boca una gallina i per a vengar-se d’ell va prometre fer-li una mala jugada. Quan va poder eixir del pou , va anar cap a la muntanya on es trobava el rabosot. Quan el va trobar , li va proposar:

 -Rabosot, jo sé on hi ha un formatge per a menjar. Anem-hi, i ens el partirem.

-Bé! No perdam temps i anem-hi que estic mort de fam.

Com que la raboseta anava mes lenta que el raboseta ell li va dir que es donará mes presa o quan arribarien no quedaria res d’aquell formatge tan apetitós com la rabosa deia:

-Dona’t presa, que pareix que vages xafant ous i no vullgues menjar el formatge.

Després d’una llarga estona caminant varen arribar al pou.

La raboseta va assenyalar el reflex de la lluna i li va dir el formatge es troba açí dins l’aigua. Ell molt impresionat se li van posar els ulls com a plats i va dir:

-Oh, qué gran pareix! 

El rabosot, egoista com sempre, va pensar en agafar tot el formatge per a ell i no donar-li res a la raboseta. Tot seguit, va decidir llançar-se a l’aigua sense donar-li temps a la raboseta per a reaccionar. Després de llançar-se amb molta força es va quedar decepcionat i es va posar molt furiós. Va intentar eixir del pou, però no podia perquè ell no sabia nadar i la raboseta no volia ajudar-li i no parava de riure.  I la va dir entre rialles:

-Això t’ha passat perquè escarmentes i,una altra volta no sigues tan avariciós. S'ha de compartir el menjar amb la resta i no llevar-li les coses als altres, sinó després quan tu desitges alguna cosa no t’ajudaran.

La literatura infantil espanyola i en espanyol

La literatura infantil i juvenil és aquella que s'escriu per a xiquets o és adoptada per aquests, ja que gran part de les obres clàssiques d'aquest gènere van ser creades en origen per a un lector adult.

Els seus inicis van ser molt lents i molt poc destacats, la literatura infantil espanyola ha anat evolucionant fins arribar a un elevat nivell tant a nivell nacional com internacional, encara que ha estat marcada per importants parons marcats per la situació política que hi va haver durant molt de dècades fins arribar a la modernitat.

La literatura infantil a Espanya no te una rica tradició, i els autors contemporanis, escriptors e il·lustradors han anant evolucionant com pioners, i fins i tot a vegades la literatura infantil en les diverses llengües del estat no s'ha configurat com una producció reconeguda, estable i sòlida.

Apareix com a forma o gènere independent de la literatura a la segona meitat del segle XVIII i es desenvolupa de manera espectacular durant el segle XX. Això és degut, principalment, a l'assentament en la societat de la concepció de la infància com una etapa específica del desenvolupament humà i que, com a tal, requereix d'una literatura pròpia. Engloba diferents gèneres literaris: ficció, poesia, biografia, història, rondalles, endevinalles, llegendes, poemes i contes de fades i tradicionals de transmissió oral.

En l'Edat Moderna, el descobriment del món antic va treure a la llum les faules de l'Antiguitat. Al costat de traduccions d'Esopo (S. VI a.C.) van aparèixer nous autors: a Espanya, Sebastián Mey i el seu Fabulari de contes antics i nous (1613).

Sorgeixen també obres de literatura fantàstica basades en mites, llegendes i contes populars d'antiga tradició oral, entre les que destaquen els Contes del passat (1697) de Charles Perrault (1628-1703), on reuneix relats populars francesos, llegendes cèltiques i narracions italianes. Amb ells, Perrault va introduir i va consagrar els contes de fades en la literatura infantil.

A Espanya, Félix María de Samaniego (1745-1801) i Tomás d'Iriarte (1750-1791) van escriure les seves faules moralitzants per a nens amb fins exclusivament didàctics.

El segle XIX va ser el segle d'or de la literatura infantil. El Romanticisme va afavorir l'auge de la fantasia a través de grans escriptors que es convertirien amb el pas del temps en clàssics d'aquest gènere.

A Espanya hi ha dues figures rellevants en aquesta època. Fernán Caballero, pseudònim amb què signava Cecilia Böhl de Faber (1796-1877), va ser una de les primeres escriptores que es va preocupar per la literatura infantil. Va recollir el folklore infantil i llegendes i contes populars. Luis Coloma Roldán (1851-1915), conegut com el Pare Coloma, va ser un sacerdot jesuïta a l'obra, costumista i moralitzadora, es recullen alguns contes infantils com Ajajú i Periquillo sense por i El Ratoncito Pérez. Però el gran impuls a la literatura infantil espanyola el va donar l'editorial de Saturnino Calleja Fernández (1853-1915). Creada el 1876, l'editorial Calleja va publicar gairebé tot el que s'escrivia per als nens al món. En aquests anys, la literatura infantil es caracteritzava per la seva forta didactisme, candidesa i pedanteria, plena de bons comportaments i una clara voluntat d'inculcar la virtut i el sacrifici.

Al començament del segle XX els escriptors van començar a tenir en compte la psicologia del xiquet, els seus interessos i les seves experiències, i es van començar a abordar temes com la superació de les pors, la llibertat, les aspiracions, els somnis, els desitjos, o la rebel·lia enfront del món dels adults.

A Espanya, amb el canvi de segle, es va començar a percebre una actitud més contemporània, sobretot a través d'un grup d'autors integrat per Salvador Bartolozzi, (1882-1940), Manuel Abril (1884-1946), Elena Fortún (1886 -1952), Antoniorrobles (1897-1983) i Mª Teresa Lleó (1903-1988), que utilitzava un to més lúdic en les seves obres.

La renovació educativa dels anys de la República va comportar una nova visió de la infància i començaren a crear-se les primeres biblioteques escolars. No obstant això, amb l'esclat de la Guerra civil i durant la postguerra, Espanya es va allunyar definitivament del procés de desenvolupament que va seguir el llibre infantil i juvenil a la resta d'Europa, on va experimentar un profund canvi després de la II Guerra Mundial, adoptant nous valors com la llibertat, la solidaritat i l'autonomia del xiquet. La literatura infantil espanyola no arribaria aquests nous corrents europees fins als anys 60 i 70.

La literatura per a infants no constitueix ni un gènere ni tan sols un registre. En qualsevol cas, presenta diverses característiques pròpies. La majoria de les seues obres es tracten amb claritat i de manera relativament breu, certes qüestions essencials que l'infant té dificultat en formular, però que sent, viu i resol gràcies a la lectura.

La biblioteca per a infants és la més internacional de totes les existents. Els riscs que més amenacen en les històries son el moralisme i el didactisme, així com els deliris d'una imaginació no autèntica.

En l'actualitat, avui dia, la literatura infantil s'ha convertit en un important sector del món editorial. Conta amb els seus propis editors, el seus autors, els seus crítics, les seues biblioteques, les seues revistes i fins i tot, amb els seus propis premis literaris.

Segona SAC

Durant la segona setmana d'activitats complementàries vaig assistir a una Conferència anomenada Duelo y escuela.

L'objectiu que presentava l'activitat era poder unir el significat de dol al mateix temps que el d'escola i que en aquesta, puga establir-se una relació.

L'activitat complementària constava en que una psicòloga pretén acostar-se al procés del dol, les seves fases, emocions, educació pel que fa a aquest succés inevitable i adaptatiu per a l'ésser humà.

Quan l'escola s'interessa pels alumnes que viuen una pèrdua, i incita als seus companys a entendre'ls, no només està tenint un gest d'humanitat, també està realitzant una important tasca educativa.

També és possible constatar en els nostres dies la creixent tendència a mantenir els xiquets apartats de tot el relacionat amb la mort. Tot i que es fa amb la intenció de protegir-los, la veritat és que així no capten els models adults d'afrontament del dolor; ni poden sentir-se útils col·laborant i donant suport als seus majors. Però el més greu és que se'ls impedeix saber que és possible enfrontar-se amb èxit a les dificultats inevitables, i que la unió en la desgràcia ens fa més humans .

Per això val la pena que els docents sàpiguen com afrontar les reaccions dels seus alumnes quan mor algú proper, els ensenyen a respectar i donar suport al dol dels afectats i els ajuden a canalitzar l'ansietat associada a la mort.

Per això, cal ensenyar-los a acceptar la realitat de la pèrdua, és a dir, explicar-los que mentre estiguen vius no tornaran a veure al seu ésser estimat més que en somnis, fotografies o els seus records. També convé recordar-los que l'amor que els van donar estarà sempre en els seus cors. Convidar-los a assistir als funerals, realitzar amb ells actes en memòria de qui va morir i parlar d'ells en passat, els ajudarà a assimilar la realitat de la pèrdua.

Pense que l'activitat ha estat molt be plantejada perquè ha sigut una bona manera d'ensenyar la importància que té parlar-los als xiquets des de xicotets el que és la mort i no anar amb embuts dient-los coses com que s'han anat de viatge, o que estan en el cel... ja que d'aquesta manera, el seu sofriment posterior serà més gran perquè tenen la sensació que tornaran a veure'ls i sempre estan esperant que tornen. 

La literatura infantil universal

La literatura infantil inclou una gran varietat de llibres, des de les obres clàssiques de la literatura fins a llibres il·lustrats o relats simples exclusius per a la lectura de xiquets. Els gèneres que més apareixen i són els més freqüents i apreciats entre els xiquets menuts són els contes de fades, les faules, les cançons de bressol i els contes populars, tots ells, transmesos generalment de forma oral.

 En la literatura infantil universal es poden distingir 3 etapes, la primera comprén des dels orígens fins al segle XVIII, la segona etapa comprén el segle XIX, conegut com el Segle d'Or de la literatura infantil i finalment la tercera etapa que comprén el segle XX i en el qual es produïx un ple afloriment de la literatura infantil.

En la primera etapa que comprén des dels orígens fins al segle XVIII, una de les primeres obres escrites pensada especialment per als xiquets és Mundo visible en dibujos (1658) , escrita per l'humanista Comenio. Aquesta obra era original ja que cada paraula anava acompanyada d'una figura i açò era considerat com una novetat d'enorme importància per al futur per això pot considerar-se el primer llibre il·lustrat per als xiquets en la història de la literatura infantil. A finals del segle XVII i durant el segle XVIII, es van escriure  tres obres que no estaven pensades per als xiquets però amb el pas del temps es van arribar a convertir en grans clàssics de la literatura infantil. Una d'estes tres obres és la de Cuentos del pasado, subtitulada a Cuentos de Mamá Oca , escrita per l'escriptor francés Charles Perrault. Al final de cada conte escrit per ell  l'afegia una moralitat. Amb tots els seus contes Charles Perrault va introduir el món de les fades en la literatura infantil . Alguns d’aquests contes són molt coneguts com La Cenicienta, Pulgarcito, El gato con botas, La bella durmiente, Caperucita Roja o Piel de asno, entre altres.

 També durant el segle XVIII, es van traduir per primera vegada llibres com Mil y una noche i es va obrir a Londres la primera llibreria i editorial per a xiquets. La llibreria va ser oberta per John Newberry.

La segona etapa que comprén el segle XIX, conegut com el Segle d'Or de la literatura infantil, esta etapa destaca perquè es van publicar a Europa recopilacions de contes que eren transmeses de forma oral de generació en generació. De totes les publicacions van destacar concretament dos, que van ser la dels germans Grimm amb la seua obra Cuento para la infancia y el hogar (1812-1815) . L'altra gran col·lecció va ser la de l'escriptor danés Hans Christian Andersen amb la seua obra Cuentos para niños(1825) . Este escriptor va combinar una gran sensibilitat amb la fantasia. Alguns contes escrits per aquest escritor són El Patito feo, El soldadito de plomo, La sirenita o La vendedora de fosforos. Dins de la tendència fantàstica destaca el llibre únic i extraordinari de Alicia en el país de las maravillas escrit per Lewis Carrol i publicat en 1865.

El segle XIX continua avançant i en compte d'utilitzar-se elements fantàstics com a fades o bruixes, comencen a utilitzar-se les aventures i els viatges , d'ací  naix  el llibre de La isla del tesoro (1883) escrit per Robert Louis Stevenson o Las aventuras de Huckleberry Finn (1884) i Las aventuras de Tom Sawyer (1876) de Mark Twain.

En el segle XIX es van publicar molts altres clàssics entre els que destaquen Canción de Navidad (1843) de Charles Dickens. Pinocho (1883) de Carlo Collodi o El libro de la selva (1894) de Rudyard Kipling.

La tercera etapa que comprén el segle XX i en el qual es produïx un ple floriment de la literatura infantil, destaquen obres com Pippi Calzaslargas (1945) escrita per la sueca Astrid Lindgren o Peter Pan (1904) escrita per James Barrie. També destaquen alguns llibres infantils molt importants i populars entre els xiquets que són Winnie de Puh (1926) d'A.A.Milne o El Principito d'Antonie de Saint-Exupéry. En aquest segle cap destacar la importància de personatges de còmics com Tintín, Batman o Mafalda.

Com a conclusió afegir que es durant el segle XX s'ha ampliat la naturalesa i el tipus de personatges de les històries, que ja no sols estan protagonitzats per xiquets, sinó també per sers fabulosos com a herois, joguets o nines.

      

Segona SAC

Durant la segona setmana d'activitats complementàries vaig assistir a l'activitat anomenada Gimcana poètica prevista per al dia 24 de novembre del 2016 de 11:00 h a 13:00h. L'activitat va estar organitzada i dirigida per Nuria Olmos professora de l'assignatura de Formació Literària. L'objectiu que presentava l'activitat era proposar grups cooperatius entre els assistents i treballar textos poètics.

L'activitat complementària constava a fer un recorregut per diverses classes per a poder superar proves i aconseguir una recompensa si la professora considerava oportú que la prova estava superada, una vegada superada es rebia un tros de paper que finalment acabava en un poema. La Gimcana presentava distintes activitats formades per grups d'unes deu persones. Les activitats eren gravar-se dient un poema amb un sentiment de tristesa, amor, alegría,.. i al meu grup li va tocar la tristesa, crear frases relacionades amb l'educació, crear un cal·ligrama que el meu grup va fer una flor, buscar paraules que acabaren igual que una altra que donava la professora i després crear un poema i finalment la creació d'una figura amb diversos objectes.

L'activitat té una gran relació amb l'educació literària ja que en totes les activitats proposades es realitzaven frases relacionades amb l'educació, lectura de poemes, creació de poemes... Per a poder aplicar-ho a l'Educació primària es poden dur a terme les mateixes activitats ja que eren senzilles de realitzar i es poden realitzar a qualsevol edat encara que no sempre s'utilitzarà el mateix repertori respecte al vocabulari. Respecte al material, era un material senzill d'utilitzar ja que eren pintures, retoladors, bolígrafs, trossos de paper...

Pense que l'activitat ha estat molt be plantejada perquè ha sigut una manera diferent d'ensenyar qualsevol aspecto sobre l'educació literària, ja que a través d'activitats o jocs també es pot aprendre.

La literatura infantil en valencià i català

La literatura infantil és aquella que està escrita per a nens, o està adaptada per a ells, és un art que recrea continguts humans profunds i essencials; emocions i afectes primigenis; capacitats i talents que comprenen percepcions, sentiments, memòria, etc. Segons Juan Cervera  en la literatura infantil "s'integren totes les manifestacions i activitats que tenen com a base la paraula amb finalitat artística o lúdica que interessen al nen". Per tant, a més dels gèneres de la narrativa, la poesia i el teatre, hi ha altres manifestacions que passen a enquadrar-se en la literatura infantil: rimes, endevinalles, faules,etc. També aquelles produccions en què la paraula comparteix presència amb la imatge, com el còmic, i aquelles altres en l'organització la paraula conviu amb la música, la imatge i el moviment, com el cinema, la televisió, el vídeo, etc.

Tota la literatura infantil és una literatura de tradició. Aquest fenomen, ha ocorregut en altres nacions i llengües europees a partir del segle XVIII. Però a les terres valencianes donades les dificultats viscudes no es dóna pràcticament fins a la segona dècada del segle XX i en Catalunya tampoc podem parlar de literatura infantil gairebé fins al segle XX.

I, a pesar d’això, a hores d’ara, ens estem referint a un conjunt d’obres i d’autors que ha crescut de manera considerable  sobretot en els últims vint anys.

Podem destacar cinc etapes importants en Catalunya: Des dels orígens fins al segle XIX,des de 1900-1939 ,des de 1939-1960,des de 1960-2000 i des de 2000 fins l’actualitat.

1.Des dels orígens fins al segle XIX.

·         L’any 1550 trobem la primera edició catalana de “ les Faules d’Isop”.

·         Durant el XIX trobem diversos reculls de rondalles com el Rondallari català de Thos i Codina (1866).

2. Des de 1900 fins 1939.

·         Destaquen dues línies pel que fa al naixement i consolidació de la Literatura Infantil: la línia popular i la línea culturalista, lligada al Noucentisme.

3. Des de 1939-1960.

·         Prohibició de fer teatre en català, sobretot infantil, fins al punt que els primers anys algunes entitats han de traduir Els Pastorets per poder-los representar.

·         Prohibició de revistes en català.

4.Des de 1960 fins 2000.

·         Es creen Edicions 62.

·         Comencen a publicar-se títols que avui considerem clàssics contemporanis de literatura infantil i juvenil  com El zoo d’en Pitus (1966) i Rovelló de Josep Vallverdú (1969).

5. Des de 2000 fins l’actualitat.

·         L’any 2007 hi havia unes 180 editorials que editaven llibre infantil o juvenil en català i uns 800 autors que almenys havien publicat una obra en català.

En quant a la literatura infantil valenciana ,probablement el primer llibre que es publicà al País Valencià per a xiquets en valencià va ser Breu instrucció de la doctrina cristiana (1922). També es varen publicar dos contes de Jesús Ernest Martínez Ferrando  anomenats Caterina i sa madrastra i Una nit de meravella. L’any 1926, es publicà una obra de Vicent Pla i Mompó anomenada Cuentos per als meus chiquets i l’any 1928 el conte No han passat els Reis de Maximilià Thous i Llorens. Cal  no oblidar dues obres per la seua qualitat. Ens referim al llibre Contes per a infants de Joaquim Reig i la novel·la Tombatossals del castellonenc Josep Pascual Tirado.

En contrast amb l’efervescència anterior, a partir de l’any 1936 amb la Guerra Civil Espanyola i l’alçament militar contra les llibertats repercutí desfavorablement en l’incipient procés de creació d’una literatura per a infants en valencià i durant el període bèl·lic només es va publicar un conte d’Enric Navarro i Borràs i una col·lecció d’endevinalles del mateix autor. Amb el triomf de Franco, el procés s’aturà i es trencà per molts anys perquè es prohibí inicialment l’ús públic i literari del valencià. Per això, durant el període del franquisme, a penes es van publicar obres.

No serà fins a la dècada dels setanta del segle XX quan apareixen alguns noms vinculats a l’educació què posteriorment  s’han consolidat i han destacat en el panorama de la literatura infantil i juvenil valenciana.

Amb la publicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià es donà definitivament   l’impuls que es necessitava per a la creació d’una demanda de textos literaris per a xiquets i joves en edat escolar i es possibilità l’aparició d’una infraestructura editorial capaç de publicar obres amb una regularitat sense precedents.

Gràcies a aquesta infraestructura, que podríem datar del 1983 al 1990, aparegueren una sèrie d’autors i d’obres en un nombre molt superior a les publicades en cap altra època històrica anterior.

Poemes de les quatre estacions, Beneyto M

Però la narrativa ja no és l’únic gènere conreat pels escriptors valencians en els últims anys, perquè, la publicació de llibres de poesia per a infants ha augmentat significativament.

Alguns llibres de poesia són La pluja boja de Joan Vila i Vila i llibre Poemes de les quatre estacions de Maria Beneyto.

Respecte al teatre infantil sorprèn la poca presència que aquest gènere  ha tingut. De fet, fins a l’any 1984 no trobem publicat el llibre que probablement siga el primer de teatre estrictament infantil escrit en català. Alguns llibres publicats són: T’he agafat, Caputxeta! de Carles Cano o La princesa del desert de Rodolf Sirera. Entre els escriptos d’aquest gènere cal destacar a Pasqual Alapont i altres autors de referència destacada és Carles Alberola.

Els principals autors de la literatura infantil són: Empar de Lanuza, Carme Miquel , Vicent Pasqual, Carles Cano, Joan Pla, Pasqual Alapont, Pepa Guardiola i Mercé Viana.

La tortuga Caterina, Miquel C.

Els llibres (narrativa, poesia, teatre)  més coneguts d’aquests autors són: Marieta i les bromes d’un rei (1972),La Rabosa (1980),La tortuga Caterina (2002),On és el nas de Pinotxo?, Les aventures de Potaconill ,L’última papallona(1999), No sigues bajoca!, El fantasma poruc de Vineifuig (1990),L’engruna de cristal, etc.

On és el nas de Pinotxo?, Cano C

Els mitjans tecnològics i audiovisuals són molt importants en la literatura infantil en l'escola ja que a través d’aquestos es sentirà més motivat per  aprendre els continguts, millorarà l’ambient del treball,desenvoluparan la creativitat i la imaginació.

TRADICIÓ ORAL

TRADICIÓ ORAL

Al segle XIX, durant el romanticisme, es va redescobrir el valor de la literatura tradicional.Els primers recopiladors de la narrativa de tradició oral van ser els germans Grimm(Alemanya).Van publicar dos reculls entre 1812 i 1818 de llegendes i rondalles. A partir d’açí, els folkloristes de tota Europa varen recollir tota mena de mostres relacionades amb la cultura popular: llegendes,faules, rondalles… Alguns exemples actuals serien la faula de “la llebre i la tortuga” ,”l’or i les rates”, i com a rondalles “la fadrina casadora” , “ Tomaset el Malfaener”.

La tradició oral es creada anònimament, es transmet oralment de generació en generació formant part de la literatura popular. Presenta històries protagonitzades per personatges que viuen en un espai i en un temps indeterminat.La seua informació  inclou coneixements, usos, costums…en temes tan diversos com la història, els mites i textos sagrats, tècniques, institucions polítiques, armonías musicals, ejercicis lingüístics, codis ètics i morals.Era utilitzada per a transmetre sabers i experències.

Antigament, entre la massa popular era generalitzat l'analfabetisme. No se sabia llegir ni escriure i la transmissió oral constituïa un mitjà important i imprescindible per al coneixement de les persones. Les formes en què s'arreplega tota la tradició oral d'un lloc són de molt diversa naturalesa, així com també la temàtica que aborden diferirà dels uns als altres. Totes les manifestacions culturals i la seua forma dependrà de la cultura que cada zona tinga. A l'observar la dinàmica, les lletres i el refrans d'alguns d'aquestos recursos, es pot advertir el context històric d'una època concreta, els marcs geogràfics a què s'al·ludix, els usos i costums socials, o la literatura i la cultura d'un temps passat. A causa d'això, la tradició oral constituïx una valuosa font d'estudi per a historiadors, geògrafs, sociòlegs o etnòlegs. En les lletres de les cançons i les línies de refranys i endevinalles, poden albirar-se grans esdeveniments i successos, guerres, o estereotips sobre llocs i persones. Una de les peculiaritats més interessants de la cultura oral residix en el fet de que davall les seues diverses formes poden comparar-se distintes interpretacions sobre un mateix fet, contrastant per exemple amb altres fonts de documentació escrita. Es poden percebre distints sentiments i les diverses formes de viure realitats determinades. Abans un narrador es ficava davant de la plaça d’un poble i feia una narració oral a totes aquelles persones que no sabien ni llegir ni escriure, ara s’utilitza més la tradició escrita perque la gent sap llegir i agafa el tema que mes li agrada.

En la tradició oral existeixen dos tipus : 

-Occidental: es un camp autónom del coneixement, té com a finalitat primordial divertir al lector encara que inclou conciència. Se basa en la imaginació més que en la comprobación empírica, més emocional i menys racional.

-Oriental: representa els textos més antics que han arribat fins a nosaltres, alguns exemples de literatura oriental són la egipcia, la xinesa, l’hebrea,i l’índia i tenen relació per la seua calidad simbólica i el sentit religiós. 

La literatura oral encara està en una etapa d'expansió. Antigament la literatura de tradició oral estava dirigida a un públic popular, no específicament infantil.Ahora pràcticament es reduïx a contes de literatura infantil. Els contes que es transmitien han anat passant de generació en generació patint moltes modificacions que es realitzaven pels narradores.També,l’estructura que aquestos tenien, per exemple:

 -Els finals feliços dels contes s'han vist subjectes a una sèrie de vicissituds.

 -La presència dels elements fantàstics ha passat per moments històrics de rebuig absolut a favor d'un realisme quotidià i didàctic, per a acabar tornant a imposar-se a fi de la imaginació i la fantasia tan del gust dels xiquets.

 -Els temes, ja que se centren molt en la naturalesa i en els animals deixant darrere temes importants com la sexualitat, la mort o els diners. L'augment de diàlegs enfront de l'escassa presència de les descripcions sustituïdes per il·lustracions, perquè van fonamentalment dirigida a xiquets. 

Actualment la tradició oral apareix en les aules d'infantil en forma de contes que són narrats per la professora podent fer ús de les ilustraciones,esta tradició no apareix tant en edats més adultes.

En les aules d'educació infantil s'utilitza per a enriquir els coneixements d'una manera més dinàmica i divertida. La professora pot utilitzar el “Dia de la Pau" per a llegir un conte que fomente els valors de l'amistat, respecte, humildad…

La utilitat didàctica que li donaria seria a partir de teatres i cançons, per tal de desenvolupar l’equilibri, la transmissió, la comunicació ,la socializació, la psicomotricitat, expressió.. D’aquesta manera tenint en compre quin concepte o tema volem tratar eixe dia a l’aula el ficarem dins d’una cançó o desenvoluparem un teatro per a que siga mes dinàmica la sesió.

Representació oral ARA:                                               Representació oral ABANS: Es una                                                                                        representació de música però així també es narraven                                                                                                                       històries.

Primera SAC

Durant la primera setmana complementària del primer quadrimestre vaig anar a una activitat anomenada Projectes de l’Educació Infantil.

L’activitat fou organitzada per Antonio José Morales amb l’objectiu de conèixer un projecte que va fer fa uns anys Llum Molina al CEIP Mas d’Escoto de Riba-roja.

Alguns dels objectius d’ aquest projecte són:

-Afavorir el gust per la investigació.

-Els xiquets han de tindre un sentiment de pertinença a un entorn concret.

L’activitat consistia en explicar el projecte de masovers i masoveres i reflexionar sobre els projectes que es poden fer a l’Educació Infantil. El paper dels assistents era interactiu ja que interactuàvem els uns amb els altres i preguntàvem  dubtes si els teníem.

El projecte dels masovers i masoveres estava dirigit a un grup heterogeni  de tretze xiquets i xiquetes en el qual algun d’ells tenia conductes disruptives i hi havia una alumna amb el síndrome de Morsier (invident).Aquest consistia en que saberen que era un masover,que és el que feia, quines ferramentes utilitzava,etc.

A simple vista aquesta activitat no té cap relació amb l’educació literària. Va ser després de donar-li unes voltes, quan vaig adonar-me  de què  encara que no ho sembla hi havia  moltes activitats en aquest projecte que poden relacionar-se amb la literatura tant oral com escrita.

Algunes d’aquestes activitats eren  per exemple:

-Els xiquets  van escoltar i aprendre la cançó de la masereta se’n va al mercat.

-Portaven llibres d’investigació relacionats amb aquest tema a la biblioteca i els llegien per saber més al respecte.

-Portaren el testimoni de persones que s’havien dedicat a eixe treball i els explicaven la seua feina.

Aquesta mestra no sols en aquest projecte que ens ha explicat més detalladament sinó en la majoria dels que fa, li dona importància a que aprenguen mentre juguen i per això el que fa es fomentar que els xiquets s’expressen i parlen de qualsevol de tema que estiguen donant, fa activitats en el que tots ells exploren el seu entorn a través dels sentits i en els que puguen desenvolupar la seua creativitat i imaginació. A més, com és en aquestes edats quan aprenen a llegir, Llum el que intenta és fomentar la lectura a través d’activitats en els que no utilitza una fitxa sinó el que fa és que expliquen què conta el llibre de forma oral i sense ninguna mena d’exàmens i que diguen què es el que més els ha agradat i si no els ha agradat, perquè. Així augmenta l’ interès per la lectura dels xiquets ja que elegiran uns o altres, depenent dels seus gustos.

Per concloure, pense que ha sigut una activitat entretinguda que m’ha servit per conèixer activitats que es poden fer amb els xiquets  jugant i aprenent al mateix temps , la qual cosa m’ha fet pensar en els projectes que puc crear en un futur.

Literatura (i fet literari)

La literatura és l'art d'escriure. El concepte de literatura és més ampli, ja que es pot considerar la literatura com el conjunt d'obres literàries d'un poble (literatura catalana), d'una època (literatura romàntica), d'un gènere (literatura èpica), etc. Tanmateix, la literatura és el coneixement i ciències de les lletres.

En general, es pot entendre com a literatura qualsevol tipus de text. Fins i tot, hi ha qui defensa que es pot incloure qualsevol tipus de treball basat en símbols (còmic, imatges, escultura...). Habitualment, però, es consideren com a literatura només els texts escrits d'una certa qualitat, excloent-ne algunes formes populars com el còmic o certes novel·les "de gènere" (novel·la "rosa", "de lladres i serenos", etc.). Els temes són variats, però giren al voltant de l'existència humana i les preguntes que provoca.

La literatura es defineix com un aspecte particular de la comunicació verbal fa ús de tots els recursos de la llengua per a multiplicar els efectes en el destinatari, siga un lector o una audiència. La literatura, les fronteres de la qual són necessàriament fluides i variables segons les apreciacions personals, es caracteritza, llavors, no pels seus suports ni pels seus gèneres, sinó per la seva funció estètica: la forma del missatge predomina sobre el contingut, sobrepassant així la comunicació utilitària limitada a la transmissió de les informacions complexes. En l'actualitat, la literatura està associada al món dels llibres pels quals ens parlen des de la distància els autors, però també té a veure amb les diverses formes de l'expressió oral com, per exemple, la poesia tradicional dels pobles.

La literatura en el sentit més modern és, doncs, un art en si mateix. Tanmateix, és potser difícil establir els límits d'aquest art quan hom aborda els escrits filosòfics, les obres de teatre o els escenaris que revelen també les arts de l'espectacle. D'una manera general, la literatura agrupa totes les obres tant amb un objectiu estètic com amb una forma estètica particular. La dimensió estètica és la finalitat de la literatura. A primer cop d'ull, aquesta definició exclou els escrits purament filosòfics, polítics o històrics, però cal ser previngut amb la categorització dels gèneres i dels tipus d'escrits que semblen pertànyer o no a la literatura, ja que un text pot contenir una dimensió literària fins i tot quan l'autor no volia que en tinguera, o sense que aquesta dimensió haja estat l'objectiu, sinó el gènere.

En allò referent al fet literari és a més d'una manera de creació i estructura interna de l'obra és també la funció social que hi trobem. És a dir, el fet literari avarca el que coneixem com a “obra” i a més a més tracta tots el factors externs que afecten a l'elaboració d'aquesta.

Paraliteratura

La paraliteratura és un terme que es refereix als relats que segueixen un model que mitjançant recursos típics no es causa que el lector reaccione reflexionant de manera crítica.

La paraliteratura no concep el principi de bellesa en si mateixa, sinó a través d'una utilitat. Abasta també el terreny de l'ensenyament i institucions on el paraliterari és un fet fonamental davant la crisi dels estudis literaris, que es convertirà en crisi dels estudis culturals, cosa que no es pot reemplaçar per la literatura. Intervé tot un sector de producció literària que fins aquest moment se li ha considerat marginal. 

Competència mediàtica

Se sol entendre per competència una combinació de coneixements, destreses i actituds que es consideren necessaris per a un determinat context. No es pensa en una competència que garanteixa l'eficàcia professional, sinó que potencie l'excel·lència personal.

En el fenomen de la comunicació mediàtica, el llenguatge, per exemple, no es pot entendre sense la tecnologia. De la mateixa manera, ni la ideologia ni l'estètica poden entendre sense el llenguatge. Però això no és obstacle perquè hi haja aproximacions educatives al fenomen de la comunicació mediàtica que estan polaritzades, de manera prioritària o exclusiva, en la dimensió tecnològica, oblidant la dels llenguatges. Com les cal atenen les dimensions de la tecnologia i dels llenguatges simplement perquè els estudiants puguen reproduir de manera acrítica les rutines productives dels mitjans de masses convencionals. És a dir, que atenen la dimensió dels llenguatges, però marginen la de la ideologia i els valors. O que atenen aquesta i obliden la dimensió estètica. 

Gènere assagísitic

L'assaig és un gènere literari que s'inscriu en el marc de la literatura didàctica o d'idees en el que l’autor presenta la seua visió personal, reflexiona sobre interrogants relacionats amb la condició humana i està adreçat a lectors no especialitzats.

Les característiques de l’assaig són:

•      L’extensió dels assajos és molt variable, encara que en el seu origen era un gènere que tenia tendència a la brevetat.
•     El contingut tracta sobre tot de temes sobre l’home i les seues produccions culturals i que pertanyen a ciències i a disciplines com la sociologia, la història, la política, la literatura…
•     El tema està presentat amb una visió personal, amb subjectivisme.
•     Des del punt de vista del receptor, l’assaig  s’adreça a un lector mitjanament culte i no especialitzat en el tema. Per tant, aquest gènere s’ha de caracteritzar per la senzillesa en l’exposició del tema i per l’interès que provoquen.D’altra banda, l’assaig ha de tenir molt en compte la cura i la correcció en l’expressió, així com de vegades, l’ús de recursos propis del llenguatge literari.
•      Aparició d’abundants termes abstractes.
•     Perdurabilitat del seu vocabulari. El llenguatge utilitzat en els assajos està format, en general, per un vocabulari molt més estable que el dels textos científics, perquè, davant del constant augment i renovació que es va produint en el lèxic de totes les ciències, el dels assajos no augmenta ni es renova al mateix ritme.