La
literatura infantil i juvenil és aquella que s'escriu per a xiquets
o és adoptada per aquests, ja que gran part de les obres clàssiques
d'aquest gènere van ser creades en origen per a un lector adult.
Els
seus inicis van ser molt lents i molt poc destacats, la literatura
infantil espanyola ha anat evolucionant fins arribar a un elevat
nivell tant a nivell nacional com internacional, encara que ha estat
marcada per importants parons marcats per la situació política que
hi va haver durant molt de dècades fins arribar a la modernitat.
La
literatura infantil a Espanya no te una rica tradició, i els autors
contemporanis, escriptors e il·lustradors han anant evolucionant com
pioners, i fins i tot a vegades la literatura infantil en les
diverses llengües del estat no s'ha configurat com una producció
reconeguda, estable i sòlida.
Apareix
com a forma o gènere independent de la literatura a la segona meitat
del segle XVIII i es desenvolupa de manera espectacular durant el
segle XX. Això és degut, principalment, a l'assentament en la
societat de la concepció de la infància com una etapa específica
del desenvolupament humà i que, com a tal, requereix d'una
literatura pròpia. Engloba diferents gèneres literaris: ficció,
poesia, biografia, història, rondalles, endevinalles, llegendes,
poemes i contes de fades i tradicionals de transmissió oral.
En
l'Edat Moderna, el descobriment del món antic va treure a la llum
les faules de l'Antiguitat. Al costat de traduccions d'Esopo (S. VI
a.C.) van aparèixer nous autors: a Espanya, Sebastián Mey i el seu
Fabulari de contes antics i nous (1613).
Sorgeixen
també obres de literatura fantàstica basades en mites, llegendes i
contes populars d'antiga tradició oral, entre les que destaquen els
Contes del passat (1697) de Charles Perrault (1628-1703), on reuneix
relats populars francesos, llegendes cèltiques i narracions
italianes. Amb ells, Perrault va introduir i va consagrar els contes
de fades en la literatura infantil.
A
Espanya, Félix María de Samaniego (1745-1801) i Tomás d'Iriarte
(1750-1791) van escriure les seves faules moralitzants per a nens amb
fins exclusivament didàctics.
El
segle XIX va ser el segle d'or de la literatura infantil. El
Romanticisme va afavorir l'auge de la fantasia a través de grans
escriptors que es convertirien amb el pas del temps en clàssics
d'aquest gènere.
A
Espanya hi ha dues figures rellevants en aquesta època. Fernán
Caballero, pseudònim amb què signava Cecilia Böhl de Faber
(1796-1877), va ser una de les primeres escriptores que es va
preocupar per la literatura infantil. Va recollir el folklore
infantil i llegendes i contes populars. Luis Coloma Roldán
(1851-1915), conegut com el Pare Coloma, va ser un sacerdot jesuïta
a l'obra, costumista i moralitzadora, es recullen alguns contes
infantils com Ajajú i Periquillo sense por i El Ratoncito Pérez.
Però el gran impuls a la literatura infantil espanyola el va donar
l'editorial de Saturnino Calleja Fernández (1853-1915). Creada el
1876, l'editorial Calleja va publicar gairebé tot el que s'escrivia
per als nens al món. En aquests anys, la literatura infantil es
caracteritzava per la seva forta didactisme, candidesa i pedanteria,
plena de bons comportaments i una clara voluntat d'inculcar la virtut
i el sacrifici.
Al
començament del segle XX els escriptors van començar a tenir en
compte la psicologia del xiquet, els seus interessos i les seves
experiències, i es van començar a abordar temes com la superació
de les pors, la llibertat, les aspiracions, els somnis, els desitjos,
o la rebel·lia enfront del món dels adults.
A
Espanya, amb el canvi de segle, es va començar a percebre una
actitud més contemporània, sobretot a través d'un grup d'autors
integrat per Salvador Bartolozzi, (1882-1940), Manuel Abril
(1884-1946), Elena Fortún (1886 -1952), Antoniorrobles (1897-1983) i
Mª Teresa Lleó (1903-1988), que utilitzava un to més lúdic en les
seves obres.
La
renovació educativa dels anys de la República va comportar una nova
visió de la infància i començaren a crear-se les primeres
biblioteques escolars. No obstant això, amb l'esclat de la Guerra
civil i durant la postguerra, Espanya es va allunyar definitivament
del procés de desenvolupament que va seguir el llibre infantil i
juvenil a la resta d'Europa, on va experimentar un profund canvi
després de la II Guerra Mundial, adoptant nous valors com la
llibertat, la solidaritat i l'autonomia del xiquet. La literatura
infantil espanyola no arribaria aquests nous corrents europees fins
als anys 60 i 70.
La
literatura per a infants no constitueix ni un gènere ni tan sols un
registre. En qualsevol cas, presenta diverses característiques
pròpies. La majoria de les seues obres es tracten amb claritat i de
manera relativament breu, certes qüestions essencials que l'infant
té dificultat en formular, però que sent, viu i resol gràcies a la
lectura.
La
biblioteca per a infants és la més internacional de totes les
existents. Els riscs que més amenacen en les històries son el
moralisme i el didactisme, així com els deliris d'una imaginació no
autèntica.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada